Recta i amunt!

Divendres vaig treballar de fotògrafa en una festa d'aniversari. Vaig plegar a les 3am i a les 8am em llevava per anar a escalar. Ara dit així sona molt fàcil, però quan va sonar el despertador em vaig morir.
Vaig obrir la persiana resant que fes mal temps per no haver-me de llevar. El cel estava gris però no plovia. Llàstima!
D'acord... ara toca buscar més excuses...
Mig adormida, agafo l'iphone i busco ressenyes de la zona. Trobo un blog i tothom en parla molt bé. (argh). Després m'informo del tipus de pedra. Si és compacte o granit no hi vaig, però al final resulta que la roca és de la bona!
Total, que em llevo i cap a Beuda a trobar-me amb la colla!

El lloc és fantàstic. Vies llargues de 25m i nivells per tothom. Fa molt bon dia i podem escalar en màniga curta. Estem sols al sector fins a mig matí i riem moltíssim.
Obro 3 vies de 6a i per rematar i com que sóc una picada intento obrir un 6a+ quan encara no tinc el nivell. Al final m'acaba passant factura! Quan ja estava a 5m de la reunió i a només 2 xapes, ja no puc més. No trobo peus i m'he desviat massa cap a la dreta. Descanso en una pedra que hi ha aprop. Em miro de nou la roca i m'hi torno a enganxar. Quan intento canviar de peus ja no tinc forces i els braços em fan figa. La cama dreta comença a tremolar moltíssim perquè no la tinc ben recolzada. Començo a veure el que passarà: cauré! Havia xapat 1m més avall i a l'esquerra, el que significa que si caic faré pèndul i m'empotraré contra la roca del costat. Miro si em puc tornar a posar a la roca per descansar però ja és massa tard. Tibaaaaa!!!!!! Li crido al Josep. No vull caure, no he caigut mai encara i no sé el què és! I mentre pensava això, em trobo caient 1 metre més avall i xocant contra la paret del costat. Tinc el pols accelerat i estic nerviosa. No havia caigut mai encara i em feia ràbia.
Ara ja estava sota la xapa que tocava i només podia seguir amunt. Havia d'arribar a la reunió per desmuntar la via i marxar, fèiem tard.
Un cop recuperat l'alè em torno a enganxar a la paret . És una placa i només tinc esquerdes per posar mans i peus. Quan ja casi arribo a la següent xapa per encadenar, torno a caure. Estic cansada. He fet 20m, me'n queden 5 i no vull rendir-me. Vull fer la via!
Ho torno a intentar, nerviosa, cansada i desmotivada. Reuneixo totes les meves forces i em dic a mi mateixa que ho puc fer. Quan ja casi ho tenia, quan ja tenia la cinta a la meva mà i només em faltava passar la corda, torno a caure, amb tanta mala llet que al frenar la caiguda amb els peus em faig mal al turmell dret. Em rendeixo. Estic emprenyada amb mi mateixa. No ho he aconseguit i em fa molta ràbia. Demano que em baixin i el Josep torna a fer la via per recollir les dues cintes que quedàven.

La lliçó és que no apreti tant quan encara no tinc nivell jejeje. Però és que no ho puc evitar! Ho havia de provar ;P

Espero tornar-hi i poder fer cim.

Som-hi!

Pues tal y como dije, me abastecí de unos cuantos guantes de látex.
Hacía mucho calor fuera, unos 18ºC, pero dentro la cosa ya era diferente. Entre la sombra, la soledad y la humedad... se me pusieron los pelos de punta.
Dentro estuve moviendo cosas para hacer la foto. Tuve que apartar una mesa gigante rota del medio, quitar un sofá, unos cajones que no sabía de dónde eran y cuatro cositas más que estorbaban.
No fue fácil tener el encuadre deseado, pues el ancho de la habitación no era mucho y tuve que empotrarme contra la pared. A cada movimiento sentía como parte de la pared se desintegraba encima de mi espalda :S (quien dice pared, también dice bichos…).
Después de unas cuantas tomas, fui tocando cositas hasta tener la composición perfecta.
El resultado es una pasada y será la que presente en el concurso “TALENT CALL” de la revista Foam.

Ahora tengo que buscar más sitios tétricos para hacer una buena serie.

Hoy buscaré un cementerio y luego ir al puerto de Palamós a ver llegar los pescadores.

¡CUIDAOOOOO!

Siguiendo con la adicción a hacer fotos, hoy he ido a una masia abandonada que encontré.
He aparcado el coche en "Can Quiqueta" (es decir, a tomar por culo). Con la mochila, trípode en mano y Nikon colgando del cuello, me he dispuesto a adentrarme en los campos llenos de barro con caca de vaca y nieve.
Con mis bambas mugrientas pero feliz de haber llegado, he hecho varias fotos del exterior (zona segura). Pero para variar, me sabía a poco y he pensado "ahora que estás aquí, no seas tonta y adéntrate en el salvaje mundo interior e investiga”. Cuando iba a poner un pie dentro, una voz, parecida a la mi madre, ha sonado en mi interior “vigila, puede ser peligroso, no sabes si hay algún vagabundo dentro”. Total, que no sabía qué hacer. Estadísticamente mi madre suele tener razón y mis “esto me pasa por hacerte caso” son más bien escasos. Aún así, he ignorado esa vocecita y he entrado al son de “¡soy inofensiva, sólo quiero hacer fotos!” por si acaso.

El interior era una mezcla de asquerosidad condensada con “uhmm, interesante”. La putada es que casi no he podido mover nada porque me daba cosa tocar las cosas. Era obvio el paso de gente: habían zapatos, botellas de vino, casetes, vasos… Un C.S.I hubiera tenido trabajo hasta el 2015.

A pesar de que el resultado ha sido bueno, mañana volveré pero con guantes de látex para hacer una mejor composición sin coger el tifus.

¡Vuelveee a casa vuelveee!

Estamos a jueves y por fin podemos volver a Girona.
Después de la nevada, los pueblos como el mío, se habían quedado al margen de la normalidad.
Sin agua, sin luz, sin electricidad, ni teléfono, ni móvil... ¡SIN INTERNEEEEEEEEEEEEEET!
Así que para ir a mi casa en esas condiciones tercermundistas, donde para cocinar dos huevos fritos hay que quemar algodones con alcohol etílico, mejor me quedo con mi hermana en Barcelona (¡situación desesperada!)

Tirurí tirurá, me voy a hacer la maleta ¡ya!

Atrapada!

Si els dilluns ja són difícils, més quan arribes de viatge i veus que no pots tornar a casa per culpa de la neu. Jo, que faig snow, m'encanta que nevi! Però justament ahir no era el moment! I menys a Barcelona que no podia fer res! Sort que la meva germana estava a casa i vaig tenir un lloc per anar a dormir.
Tenia moltes ganes d'anar a Girona, concretament a Caldes, on hi ha una carretera que m'hagués agradat molt fotografiar.
Tenia la D80 a les mans i casi no vaig poder fer fotos decents al carrer. Això sí, sempre hi han opcions! Com la de tancar-me en una habitació a les fosques i començar a fer el boig amb la una lot i la càmera amb ISO 100 i velocitat d'obturació a 35 segons.
El resultat va ser una mica psicodèlic però m'agrada. Ara vull comprar-me un fluorescent i diferents leds de colors. Tinc idees al cap que vull posar en pràctica!

10 minuts, guarda i tanca.

Tinc 10 minuts per escriure. No he pogut trobar cap endoll aprop de la porta d’embarcament i la bateria s’està apunt d’esgotar.

Estic a Schipol (aeroport d’Àmsterdam) i el dia no podria ser més depriment: dilluns, tot boirós i quatre gats a la “gate D87” per tornar a Barcelona. Tic tac tic tac “la batería se está agotando”. Ah! Com odio les presses! “Biiip” això ja pita. La gent em mira i jo sense poder-lo endollar enlloc!

Arxiu, guardar com, OK.

Ja està. Seguiré en un altre moment.

¡Ya sé que jabón comprarle a mi novio!

Look at your man, now back to me, now BACK to your man, now BACK to me...

http://www.youtube.com/watch?v=owGykVbfgUE&feature=channel

Gran campaña de W+K Portland.