Si veieu aquesta dona, FUGIU!

Avui revisava la llista de concursos fotogràfics pendents i en tinc 17! Així que he anat a Girona a posar-me les piles i a fer fotos pel barri vell. No ha estat fàcil per diferents raons:

1. L’allau de guiris italians creuant per tot arreu i fent el capullo davant la càmera com si mai n’haguessin vist cap.
2. El cel, massa gris i massa llum.
3. Que jo anava massa carregada.
4. Els cotxes i les motos que volien passar per la carretera quan jo hi era primer.

Després de fer fotos a les cases del riu, em col·loco a la vorera del carrer Ballesteries. Miro per l’objectiu, tot correcte, click! Foto feta.

Torno a mirar per l’objectiu i veig a una dona gran que mira cap on estic jo. De sobte la veig venir i quan me’n vull adonar, ja la tinc a sobre crivellant-me a preguntes.

Iaia: nena, maca, com et dius?

Jo: Alícia, i vostè?

Iaia: Mpermrtmert (no l’entenc de res, així que li direm Mº Engràcia).

Jo: Ah! molt bé.

Mº Engràcia: Saps qui sóc jo?

Jo: No pas. No ens hem vist mai (jo acollonida pensant que potser ella es creia que era la meva àvia o alguna cosa per l’estil)

Mº Engràcia: Sóc la Prmghtuosn de la Diputació de Girona (entenc la meitat)

Jo: Ah, estupenduuuuu!

Mº Engràcia: i què fas maca? Fas fotos? A mi m’agraden molt les fotos. Mira, l’altre dia vaig inaugurar jHtshdfgjj i em feien fotos i clar (...)

(Aquí vaig desconectar)

Mº Engràcia: i d’on ets maca?

Jo: de Cassà de la Selva.

(Aquí la vaig cagar...)

Mº Engràcia: Oh! Cassà! (es va posar tan contenta que casi la cau la dentadura postissa). Conec a gent de Cassà! Que coneixes al Mossèn kdmflkknrtnkl?

Jo: No, jo conec al Mossèn Pere, de quan feia d’escolaneta.

Mº Engràcia: ah, molt bé maca.

Jo: ajá...

(Aquí ja no li volia donar més corda)

Mº Engràcia: i fas fotos de Girona?

Jo: del casc antic sobretot.

Mº Engràcia: Güoita! Jo sé tota la història del casc antic saps, mira si vols te l’explico...

(jo NOOOOOOOOOOOOOOO SI US PLAU! SENYORAAAAAAA NO CAL!)

I abans de que li pogués dir NO CAL, ja m’estava explicant com es va construir el casc, les runes i les antiguitats trobades, qui va ser el rei, el príncep x, l’alibabà i la mare que el va parir.

Mentrestant jo intentava trobar alguna excusa per sortir corrents.

Buscava cares conegudes entre la gent que passejava per dir: eii hola! I marxar. Però ningú. Volia trucar-me a mi mateixa al mòbil però no podia perquè era molt descarat. Inclús vaig mirar a veure si hi havia un pont per tirar-m’hi, simular un accident i que una ambulància em treies d’allà. Però tampoc.

Ella seguia amb l’intensiu d’història. Cada cop estava més emocionada i jo més angoixada. No ho podria suportar gaire més...

Al final vaig decidir-me per la tècnica: “baisss baisss” a l’inversa. La tècnica “baisss baisss” consisteix en fer-li baisss a un gos (en aquest cas persona). Quan li fas “baisss” a algú, és perquè s’aparti. Però en aquest cas, com que la dona era una lapa, vaig decidir anar-me apartant jo sutilment. Així, com qui no vol la cosa. Quan ja vaig estar a 3 metres d’ella; trípode, càmera i jo, varem sortir cames ajudeu-me. Si hagués estat una cursa de 100 metres, jo hagués guanyat la medalla d’or.

Per fi havia escapat! Era lliure!

Al cap d’una estona i amagada en una cantonada, vaig assegurar-me de que ja no divisava a la Mº Engràcia. Després vaig sortir del meu cau per prosseguir amb la meva tasca i vaig acabar de fer les fotos que el faltàvem.

Contenta i alleujada, vaig poder tornar a casa.